El passat mes d’abril va fer 50 anys (1968) de l’assassinat de Martin Luther King; aquest fet ha estat motiu de recordatori en pràcticament tots els mitjans de comunicació. El que no ha estat recordat és que quan va ser assassinat a Memphis estava donant suport a la vaga dels treballadors i treballadores de recollida d’escombraries de la ciutat, que lluitaven per la millora dels seus salaris i de les condicions de seguretat i salut en què es veien obligats a treballar.
Aquesta circumstància, el compromís de Martin Luther King amb els drets de les persones treballadores i dels sectors socials més empobrits de la societat nord-americana, ens porta, al ser-ne contemporanis, a l’aprovació per part de l’ONU del Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals l’any 1966, i a preguntar-nos quina és avui la situació d’aquests drets, partint d’una frase que va dir i que encara ara és vigent: “La pobresa no té res de nou. El que és una novetat és que ara tenim els recursos per erradicar-la”.
L’any 1966, com ja s’ha dit, l’ONU va aprovar el Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals i també el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics, tractats internacionals que han estat ratificats per Espanya i que formen part de l’ordenament jurídic intern espanyol, d’acord amb la Constitució.
Aquests Pactes Internacionals estableixen que “d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, només es pot realitzar l’ideal de l’ésser humà lliure, alliberat del temor i de la misèria si es creen condicions que permetin a cada persona gaudir dels seus drets econòmics, socials i culturals i també dels seus drets civils i polítics”. És a dir, que tots els drets, també els econòmics i socials, són considerats drets humans.
Aquests drets humans econòmics i socials recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), al Pacte Internacional dels Drets Econòmics i Socials (1966), a la Convenció Europea de Drets Humans (1970) i a la Carta Europea de Drets Socials Revisada (1996), ambdós del Consell d’Europa, i a nombrosos Convenis de la Organització Internacional del Treball són els següents: el dret al treball i a una protecció eficaç d’aquest dret, el dret a una retribució equitativa per viure dignament, el dret a un salari igualitari per un treball d’igual valor, el dret a la protecció de la salut en el treball, el dret a la limitació de la jornada de treball i al descans, el dret a unes pensions de seguretat social suficients, el dret a unes pensions iguals per homes i dones, el dret a protecció en situació de pobresa, el dret a un habitatge, i el dret a afiliar-se a un sindicat i que els sindicats puguin portar a terme la seva activitat, així com també el dret de vaga.
Quina és avui la situació d’aquests drets que l’Estat està obligat a garantir als seus ciutadans i ciutadanes?
El diagnòstic és clar i és negatiu. Es pot resumir en tres paraules: PRECARIETAT, POBRESA I DISCRIMINACIÓ.
PRECARIETAT, perquè sense pretensió d’exhaustivitat, cal esmentar que la immensa majoria de contractes de treball que es fan són temporals i de poca durada; que cada vegada és més alt el nombre de contractes a temps parcial que es signen per persones que volen treballar a jornada completa —i que afecten fonamentalment a les dones—; que cada vegada és més alt el nombre de treballadors i treballadores que guanyen un salari insuficient per viure dignament; que els contractes de treball poden ser extingits unilateralment per l’empresa, sense necessitat d’al·legar causa que ho justifiqui; que no es protegeix de forma eficaç la salut en el treball i l’índex d’accidents de treball és dels més alts de la Unió Europea; que en lloc de limitar la jornada de treball es permet la realització d’hores extres de forma excessiva, i, finalment, que no es compensen de forma adequada.
La precarietat de les condicions de contractació i de treball va acompanyada i afavorida per la pèrdua de força vinculant dels convenis col·lectius i per la criminalització de l’exercici del dret de vaga.
POBRESA, perquè també sense pretensió d’exhaustivitat, cal esmentar que la pobresa que afecta la infància és de les més altes d’Europa i perquè Espanya és un dels països que menys diners dedica a fer-hi front; perquè a la pobresa i l’exclusió social a què es veu empesa la gent que no pot treballar (alt percentatge d’atur de llarga durada sense prestació econòmica), cal sumar-hi la pobresa dels que sí que treballen però perceben salaris per sota del salari mínim interprofessional derivats dels contractes a temps parcial involuntaris; de les persones pensionistes que cobren pensions en quanties que no els permeten viure dignament —sobretot dones—, sense oblidar les situacions de pobresa energètica i habitacional d’una bona part de la població. Amb tot, les prestacions econòmiques per fer front a la situació de pobresa són clarament insuficients, deixant de banda la situació al País Basc, Navarra i la RGC a Catalunya.
DISCRIMINACIÓ, perquè cal fer esment a la bretxa salarial entre dones i homes, a les dificultats de les dones en la promoció professional en el treball, a la diferència en les quanties de les pensions de seguretat social i protecció d’atur com a conseqüència de carreres professionals discontínues i a temps parcial; i també discriminació pel que fa a la igualtat d’oportunitats en l’accés a la feina i en les condicions de treball de les persones amb discapacitat, i discriminació també respecte a les persones immigrades.
Aquestes situacions de precarietat, pobresa i discriminació han estat constatades i condemnades per pràcticament tots els organismes internacionals —cadascun a l’àmbit de les seves competències— davant dels quals Espanya ha estat denunciada; el Comitè de Drets Econòmics i Socials de l’ONU, el Comitè de Llibertat Sindical de l’OIT, el Tribunal Europeu de Drets Humans, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el Comitè de Drets Socials del Consell d’Europa.
¿Per què, si aquests drets, qualificats de drets humans, tenen la protecció de tractats internacionals i Espanya ha estat condemnada per diferents organismes internacionals pel fet de vulnerar-los, no es pot garantir la seva efectivitat? Com es pot explicar la fragilitat dels drets econòmics i socials?
Encara que només sigui per tal d’enumerar-los, citarem diferents motius que expliquen la causa d’aquesta fragilitat.
La fragilitat que deriva de la seva construcció, que és evidentment una construcció política i que respon a les circumstàncies econòmiques i socials existents en el moment del seu reconeixement formal —circumstàncies que no són les mateixes que les que ara vivim— i que també deriva de la distribució desigual del poder que porta a situacions en què els drets enunciats no només no són garantits, sinó que directament són vulnerats.
La fragilitat que deriva de la seva forma jurídica-legal, es proclama en Tractats internacionals que només són reconeixements formals dels drets i compromisos dels Estats per garantir-los i que malgrat que s’incorporen a la legislació interna, no sempre s’hi incorporen amb les garanties jurídiques que sí que tenen altres drets humans que reben la consideració de drets fonamentals.
La fragilitat que deriva de la seva manca d’exigibilitat, que afecta també els drets civils i polítics, i que cal analitzar des de dues perspectives diferents: d’una banda pel que fa als propis Estats, manca coerció internacional perquè compleixin amb els compromisos que han assumit i manca, també, penalització pels incompliments constatats. I, d’altra banda, perquè la ciutadania, atenent a la manca de coerció i penalització, no es veu satisfeta pels pronunciaments internacionals que no li restitueixen íntegrament el dret vulnerat, ni pels pronunciaments interns en tant que el poder judicial de l’Estat vulnerador és extraordinàriament gelós de si mateix i refractari al compliment de les condemnes dels tribunals i/o comitès internacionals.
La fragilitat que deriva del seu reconeixement social, que té a veure amb les circumstàncies en què viu la gent en cada moment; des d’aquesta perspectiva el seu valor està mediatitzat, en paraules de Marina Garcés al llibre Ciutat Princesa, per l’obscenitat en què es produeix la vulneració dels drets, que comporta que “la por és més efectiva que la ràbia, i la impotència és més forta que el desig”. En definitiva, socialment aquests drets no reben la valoració necessària per fer-ne efectiva la seva defensa.
Arribats a aquest punt cal, però, tornar a Martin Luther King i recordar que, sobretot, era un activista, un resistent, i recordar que si els drets són fruit d’una construcció política, només es té allò que s’aconsegueix i que es defensa, que només amb la lluita —amb les lluites, que són moltes; contra la precarietat en el treball, contra la discriminació de la dona, contra la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions, per l’habitatge digne, contra la pobresa energètica, per una renda garantida de ciutadania, per l’acollida de les persones refugiades, per uns serveis socials de qualitat i etc.—, es garanteix l’exercici i l’efectivitat dels drets. Finalment, volem recordar les seves paraules: “Si no pots volar, corre; si no pots córrer, camina; si no pots caminar, arrossega’t. Però sigui com sigui, no deixis mai d’avançar”.
